IQOXE és el nom actual de l’antiga empresa IQA, i que des de 2014 pertany al Grupo Industrial CL [+] , de Ricardo Leal, de Jerez de los Caballeros (Badajoz) i antic joier propietari de la joieria Cristian Lay. Aquesta empresa ha estat notícia per l’explosió que hi va tenir lloc el 14 de gener de 2020, i que actualment està en investigació pel jutjat. A aquesta entrada es comentarà la història de la planta i l’esquema de producció, sense entrar en detall a l’accident citat.
Com s’ha comentat a una entrada anterior [+] el polígon industrial d’Entrevies, de Tarragona, va ser l’inici de la urbanització industrial del polígon Sud de Tarragona. La primera indústria petroquímica que s’hi instal·là fou IQA (Industrias Químicas Asociadas), constituida el 1961 com a consorci entre UERT (Unión Explosivos Riotinto), Catalana de Gas i Electricitat, molt aviat substituida per CEPSA (Compañía Española de Petróleos), Shell i Hoechst. IQA va començar a produir a finals de 1966. Aquesta indústria va ser la desencadenant de la instal·lació d’un conjunt d’empreses que aprofitaven els seus productes.
IQA tenia, com a unitat bàsica central, un cracker. Aquest nom suggereix un trencament, i, efectivament, és una unitat de procés que trenca molècules, un procés de craqueig o cracking. S’alimentava de nafta que arribava per vaixell mitjançant una canonada de 3 km des del port. Aquesta nafta és un producte de la destil·lació inicial del petroli, i és un líquid relativament volàtil i inflamable, constituit per hidrocarburs entre les gasolines (uns 8 àtoms de carboni a la molècula) i els gasolis (uns 16-18). La composició química exacta no és decisiva, ni si són molècules saturades o ramificades, perquè aquesta nafta serà sotmesa a un procés de trencament de les seves molècules per acció de la temperatura en un forn. La nafta circula pel seu interior en canonades que s’escalfen per fora amb un combustible de qualsevol tipus -hidrogen, metà, gasoli- , es vaporitza i se’n descomponen les molècules, i el producte de sortida està format per molècules més curtes que les de l’entrada. Aquest és el procés de craqueig tèrmic, que és un procés poc selectiu. Actualment s’han dissenyat també processos més selectius amb catalitzadors, denominats craqueig catalític, que a IQA no tenien.
La composició del producte de sortida és una barreja on hi predominen l’etilè CH2=CH2, el propilè CH3-CH=CH2, la fracció C4 (molècules de 4 àtoms de carboni com butà o butadiè) i pentans, metà CH4, età C2H6 i hidrogen. La temperatura del forn i el cabal amb que s’alimenta-és a dir, el temps que la nafta es passa dins del forn- determinen la severitat del procés, i per tant la composició del producte de sortida. La barreja de productes de sortida es destil·lava en un procés força complex per separar-ne els seus components. Alguns com l’età, tornen al cicle amb l’aliment per ser novament processats, altres són venuts (C4, pentans). altres usats com a combustible (hidrogen) i l’etilè i el propilè són les primeres matèries d’altres unitats de l’empresa.
L’etilè era transformat a la mateixa planta en altres productes petroquímics, com òxid d’etilè C2H4O, monoetilenglicol CH2OH-CH2OH, acetaldehid CH3-CHO o àcid acètic CH3-COOH, entre altres. Aquests productes intermedis i part de l’etilè eren venuts a altres plantes químiques del polígon o de fora. A la infografia adjunta es mostra un diagrama de flux simplificat de la fabricació d’òxid d’etilè, on es pot veure la complexitat del procés.
El 1982 IQA tanca els seus crackers, perquè eren petits i no competitius amb els de la refineria de REPSOL-DOW, i IQA es concentrà en la fabricació de derivats de l’etilè, producte que ara compra a la refineria. S’especialitza en la fabricació de l’òxid d’etilè, l’únic fabricant a Espanya, del que un 50% de la producció es destina a fer-ne glicol, primera matèria pel polímer PET que es venut a plantes del mateix grup industrial o a altres. L’òxid d’etilè té, a més, altres aplicacions industrials, per a detergents, cosmètics, i moltes altres produccions.
El 1985 Shell adquirí el 100% de les accions d’IQA, que el 1995 vengué a La Seda de Barcelona (LSB). El 2003 es constituí IQA-LSB, i el 2014 es venen les unitats productives al Grupo Industrial CL i agafa l’actual nom d’IQOXE, Industrias Químicas del Óxido de Etileno. El 2017 inaugura una nova planta d’òxid d’etilè. L’objectiu de l’empresa era duplicar-ne la producció, però l’accident del 14-1-2020 i la seva judicialització ha frenat aquest projecte.
L’explosió que va posar el nom d’IQOXE a totes les portades de diaris i pàgines web va tenir lloc en la producció d’un derivat denominat MPEG-500, un polímer de nom metoxipolietilenglicol (C5H12O3)n del que no se’n coneixia la perillositat, afirma un estudi [+] de l’IQS, exculpatori de l’empresa. El procés judicial és obert .
Recentment s’ha publicat un llibre summament crític amb IQOXE i, en general, amb tot el procés d’urbanització industrial químic de Tarragona: “La gran explosió. Corrupció, perill i deixadesa a la petroquímica més gran del sud d’Europa“, dels periodistes Toni Orensanz i Rafa Marrasé (Folch&Folch 2023). L’haviem comentat a una entrada anterior d’aquest blog [+]–
No hi ha un punt de vista global per veure les instal·lacions d’IQOXE, i per això no se’n posen fotografies pròpies aquí. L’entrada a la planta és a una desviació de la carretera N-340. Se’n poden veure elements parcials circulant per la denominada carretera de la Classificació, a la que s’accedeix des de la N-340 pel desviament de la porteria A1 de BASF, i que passa entre IQOXE, BASF–Sonatrach i DOW, com es va comentar a l’entrada ja citada [+]
QUÍMICA A LA VISTA 
Molt interessant, como siempre, Dr. Mans. M’ha encantat la claredat de l’exposició i la explicació de la perillositat, fins a les hores desconeguda i descoberta per l’IQS, del metoxipolietilenglicol, troballa que afortunadament ha exculpat als professionals.
Malauradament, sempre hi ha articles sensacionalistes i prejudiciosos contra la Química.
M'agradaM'agrada
Se sabia que la síntesi del MPEG és perillosa, com tantes altres síntesis. L’informe de l’IQS fet a petició de l’empresa -que no he vist- els exculpava basant-se en la imprevisibilitat. Hem d’esperar al judici per veure cap on es decanta. Per altra banda, crec que hi ha diverses pinions acusant la direcció de l’empresa de mala organitzzació, com explica el llibre citat al blog. Esperem al judici…
M'agradaM'agrada
Després de llegir la “noticia” (per dir-ho d’alguna manera) de la revista Industria Química em fa dubtar de diferents qüestions:
1. És imprevissible que una reacció de polimerització (normalment exotèrmica) es pugui descontrolar i fer pujar la T del reactor a 300 ºC?
2. És imprevissible que un producte orgànic es descomposi a 300ªC?
3. És imprevissible que el resultat d’aquesta descomposició siguin (si més no parcialment) productes volatilitzables que generin una (enorme) sobrepressió a l’interior del reactor?
En quant a l’afirmació de que el reactor tenia el sistema de seguretat més avançat possible, em fa tremolar, ja que imagino que era un sistema amb diferents sensors que conectarien amb un PLC que actuaria segons protocol i que, sempre, fallen en el pitjor moment; en realitat un vell sistema de seguretat, amb valvula de seguretat per un costat i disc de ruptura per altre, i amb tuberies d’evacuació prou amples podrien haver proporcionat més seguretat.
M'agradaM'agrada
Gràcies pel comentari. Jo no em vull pronunciar fins que hagin fet el judici i hagi tingut accés públic a les al·legacions de l’empresa, l’informe de l’IQS (si és que és part del sumari) i altres proves. He sentit a dir comentaris sobre negligències a l’empresa, però eren genèriques. Veurem.
M'agradaM'agrada