Als voltants de Tarragona hi ha dos grans polígons químics: el polígon nord, de 470 hectàrees, amb la refineria al llarg de la carretera N-240, i el polígon sud, de 780 hectàrees, amb altres plantes químiques, entre la N-340 i el mar. En aquesta entrada ens centrarem en el polígon nord.
Disseny bàsic. El petroli és una barreja complexa de la que, per simple destil·lació, se’n deriven diverses fraccions, classificades pel seu punt mitjà d’ebullició: gasos combustibles, com butà o propà (GLP), gasolines, querosè o gasolis, fueloil i carbó de coc com a residu. Las primeres refineries eren simplement plantes de destil·lació, és a dir de separacions físiques. Però hi ha tres factors que han fet que actualment les refineries siguin plantes petroquímiques molt més complexes que abans.
El primer factor és que no sempre coïncideix la composició del cru disponible amb la demanda del mercat dels diferents derivats que se’n poden extreure per simple destil·lació. El segon factor és que determinats components del cru -com el benzè- presenten problemes medioambientals o sanitaris si són presents als carburants, i cal extreure’ls i transformar-lo en altres molècules més innocues. I, com a tercer factor, els carburants tenen cada cop més requeriments, com que han de ser més respectuosos amb el medi. Per altra banda la indústria química i de plàstics demana a les refineries productes específics amb més puresa. Per això cal transformar molècules presents en el cru no desitjades en altres de més interés, és a dir, reaccions i processos petroquímics,
Una refineria és una de les plantes més grans i complexes que hi ha. Una refineria és actualment una gran indústria petroquímica, amb dotzenes d’unitats, que poden transformat qualsevol cru en qualsevol carburant per a l’automoció, o en qualsevol molècula per a la indústria química o de polímers, o hidrogen per al sector energètic o per a fertilitzants. Cada refineria té un disseny propi, però totes s’assemblen en diversos aspectes bàsics.
Hi ha sempre les unitats de destil·lació inicial, que tenen lloc a pressió atmosfèrica (topping) i al buit. D’aquí que obtenen diverses fraccions, encara no aptes pel seu ús final, A continuació hi ha diverses unitats de desulfuració de cadascuna de les fraccions, per eliminar-ne els compostos de sofre que contaminarien l’aire en ser cremades. El sofre obtingut és venut per fer àcid sulfúric. Hi ha unitats que transformen molècules d’hidrocarburs llargues en altres de més curtes i més valuoses: són les unitats de cracking catalític, de reformat i de reducció de la viscositat o visbreaking. Hi ha moltes més unitats més específiques, com el cracking tèrmic que pot transformar qualsevol fracció en hidrogen i olefines (etilè, propilè, butadiè i altres molècules) per a la indústria química, o les indústries de polímers i cautxú. . Tot això es fa a la refineria de Tarragona des de l’inici, i ha anat evolucionant amb el temps incorporant unitats més avançades. Cadascuna d’aquestes unitats sol constar dels reactors on té lloc la transformació química, i a continuació destil·lacions posteriors per separar els productes formats dels reactants no consumits, que retornen al procés. Hi ha també una xarxa de bescanviadors de calor per aprofitar al màxim l’energia de tot el sistema.
Història. Després de molta discussió sobre la seva ubicació, el 1971 s’aprova la construcció de la refineria de Tarragona (ubicada realment als municipis del Morell i la Pobla de Mafumet) per part de l’Instituto Nacional de Industrial que funda l’empresa estatal ENTASA, i que el 1973 es va fusionar amb les també estatals ENCASO i REPESA per crear ENPETROL (Empresa Nacional de Petróleo [+] ), que a vegades l’escriuen com EMPETROL. La refineria era dissenyada inicialment per a carburants de tot tipus (gasolina, GLP, gasoil, fueloil, querosè) i amb dues unitats per a fabricar olefines (etilè, propilè i butadiè). S’inicia l’activitat de la refineria i de les plantes d’olefines el 1975. En paral·lel, i al costat de la refineria, s’instal·len la planta Alcudia de fabricació de polietilè de baixa densitat (PEBD), la planta Calatrava per obtenir polietilè d’alta densitat PEAD i acrilonitril ACN, i la planta Paular per obtenir metacrilat de metil MMA. Aquestes tres plantes, de noms tan peculiars, usen l’etilè i altres productes de la refineria. Aquí se’n detalla la història [+] /. El 1987, en un procés de privatització, es creà REPSOL [+] . ENPETROL va passar a ser REPSOL Petróleo, i Alcudia i les altres plantes REPSOL Química.
El 1982 una de les unitats d’olefines és venuda a l’empresa Dow Chemical [+] , que l’opera independentment. Part de l’etilè que fabrica el conjunt és venut a la planta de Solvay -ara Ineos-Inovyn– mitjançant l’etilenoducte Tarragona-Martorell (vegeu entrada 12 [+] ). La resta de l’etilè va a les plantes adjuntes ja citades, o a les del polígon sud, que veurem en una propera entrada.
Alguns equips. Comprendre les diferents unitats i equips d’una planta tan complexa requereix força estudi. N’hi haurà prou amb una brevíssima descripció. Els equips que més destaquen per la seva alçària són les xemeneies, les torxes i les columnes de destil·lació, que estan pintades amb colors vius per prevenir accidents aeris. Són fàcils de distingir entre elles: les xemeneies principals -que tenen 115 m d’alçària- treuen els fums de les combustions dels diversos forns -similars a escalfadors de gas domèstics però gegants- que hi ha per tota la planta i que serveixen per subministrar energia a les destil·lacions i als crackings. Les torxes són columnes molt fines que tenen per funció cremar alguns vapors sobrants que cal evacuar en algun moment, i per això a les torxes hi ha a la punta alguna flama més o menys gran: les torxes són elements importants de seguretat. I les columnes de destil·lació són unitats per a la separació de barreges, com hem vist en les entrades 12 i 13. El seu diàmetre més o menys gran suggereix el cabal que ha de separar, i la seva alçària el grau de separació que es requereix dels productes que se les alimenten: com més alta, més separació permet. A la refineria de Tarragona les més altes són les dues columnes de separació de l’etilè, i les columnes més gruixudes són les de destil·lació inicial del cru. A la web de l’empresa hi ha informació més detallada [+]. Totes les plantes petroquímiques del complex tenen els seus reactors específics, de dissenys variats.
Disposició de les unitats o layout. Com ja s’havia vist en una entrada anterior, les unitats d’una planta petroquímica són ubicades en illes independents, unides a les altres amb feixos de canonades denoinades racks o piperacks, per on passen els productes, l’aigua, el vapor, i altres serveis. Tot és a l’aire lliure, per raons de seguretat. El complex funciona nit i dia, sense més interrupcions que les programades per manteniment, o per alguna eventualitat. Per això a la nit està perfectament il·luminat.
Al plànol adjunt inferior s’observen a la part superior els dipòsits de cru i de carburants acabats,. Al centre hi ha les unitats de destil·lació i els dos crackings per a fer etilè; i a la dreta les diferents plantes actualment de Repsol Química per fer els monòmers i polímers per als diferents plàstics. A l’esquerra hi ha unitats auxiliars de tractament i reciclatge d’aigües, d’eliminació de compostos orgànics volàtils (COV) i de recuperació de sofre del cru. A l’entorn de la refineria hi ha plantes de destil·lació d’aire com les vistes a l’entrada 13 [+], i serveis auxiliars de manteniment, d’extinció d’incendis, les sales de control (bunkers) i moltes altres dependències.
A les fotos no s’aprecien els feixos de canonades que arriben a la refineria per on entra el cru, procedent dels pantalans de la costa; tampoc no s’aprecien els feixos que en surten, de productes de tot tipus, que van a les fàbriques del polígon sud. Totes aquestes canonades segueixen el curs del riu Francolí.
El conjunt de la refineria i les plantes adjuntes té una llargària de més de 3 quilòmetres i està orientada nord-sud. Es pot circumvalar lliurement tot el seu perímetre per l’exterior. El millor punt per tenir una panoràmica general de tota la refineria és el pàrquing de la benzinera ubicada a la N-240 km 6,1, que és a una distància aproximada d’1,5 km del complex.
UNA ANÀLISI CRÍTICA. El gener de 2023 ha aparegut el llibre “La gran explosió. Corrupció, perill i deixadesa a la petroquímica més gran del sud d’Europa“, dels periodistes Toni Orensanz i Rafa Marrasé, Folch&Folch Editors (Barcelona) on s’hi fa una anàlisi crítica sobre els aspectes polítics, econòmics, medioambientals i de seguretat de l’àrea petroquímica de Tarragona, agafant com a punt de partida del llibre l’accident d’IQOXE del 14-1-2020. El text és molt crític amb els polítics de totes les administracions i amb els directius empresarials.
QUÍMICA A LA VISTA 
Seria molt interessant un anàlisi per part vostre i sota un punt de vista científic i tecnològic del contingut d’aquest llibre. A veure si hi ha sort
M'agradaM'agrada
Ho faré quan pugui
M'agradaM'agrada
El llibre és exactament el que diu: parla de corrupció, perill i deixadesa a les empreses, amb abundantíssims exemples (158 des de 1971). Jo diria que és exhaustiu en el llistat d’incidents i accidents, llistats cronològicament i sense jerarquitzar-los per la gravetat, excepte el d’IQOXE, que és l’accident estrella i el principal del llibre.
Des del punt de vista tècnic, penso que no hi he detectat errades de consideració, però obviament no he repassat els càlculs. Només em grinyola en diferents moments el fet que compara, parlant de contaminants, els nivells anuals amb els nivells diaris admissibles.
El llibre no entra en els processos petroquímics en detall. Totes les afirmacions i dades que dona estan referenciades, i hi ha diverses d’aquestes referències dels mateixos sutors del llibre, especialment RM. Han demostrat una paciència i tenacitat considerables a l’hora de buscar dades amagades de les empreses o de les diferents administracions involucrades, dades que per llei han de ser públiques però que en pocs casos han estat publicades. Hauria estat interessant comparar l’nforme de l’IQS de l’explosió -encarregat per la propia empresa- amb la defensa oficial de l’empresa i els informes dels Mossos, però tot plegat està en cara sota judici.
El llibre aconsegueix perfectament el que persegueix: ajudar l’opinió pública a posicionar-se contra els polígons petroquímics i les seves empreses, mentres no canviin les polítiques de prevenció, mesura i control per part d’empreses i autoritats.
M'agradaM'agrada