A algunes entrades anteriors s’han comentat canals i aqüeductes per abastir d’aigua la població, com el Rec Comtal [+] i molts altres canals urbans de Barcelona [+] . Altres eren canals per a la indústria i el reg agrícola, com el Canal de la Infanta [+] . Hi ha canals, dels que no hem parlat encara, d’ús eminentment industrial, com el Canal Industrial de Berga, o la Sèquia de Manresa per a abastiment d’aigua a una ciutat industrial. En farem entrades quan toqui. L’entrada actual es dedica – aprofitant que la sequera va una mica de baixa- a un canal eminentment agrícola: el Canal d’Urgell.
El títol d’aquesta entrada és una mica fals, perquè no hi ha un sinó dos canals d’Urgell, amb quatre sèquies travesseres d’unió. De fet, Vicenç Villatoro [+] no es va voler comprometre i va posar a la seva recent novel·la el títol “Urgell. La febre d’aigua” (Proa, 2024. 603 pàg), sense parlar d’un o de dos canals. És, com diu l’autor, una apassionant epopeia humana, que, a l’època de la novel·la -segle XIX- es referia només al canal principal. És novel·la històrica, novel·la clàssica, història i crònica política amb referències actuals. Val la pena llegir-la.
De sempre que s’han fet canals, però va ser a finals del segle XVII que a França es va construir el Canal dels Dos Mars o canal du Midi, que uneix l’Atlàntic i el Mediterrani per Tolosa de Llenguadoc. Aquesta obra va generar a l’Espanya il·lustrada la voluntat de fer canals de transport de mercaderies i de persones. Els més importants que es van fer -o, al menys, que es van començar- van ser el Canal de Castella (segles XVIII i començament del XIX) que pretenia comunicar Castella amb el Cantàbric, i el Canal Imperial de Aragón (1772), que pretenia unir el Cantàbric i el Mediterrani. Aquestes obres, finançades per l’Estat, no van acabar-se i van servir només per a regadiu, perquè el transport fluvial va ser substituit a meitats del segle XIX pel transport ferroviari, més ràpid i eficaç. Hi va haver molts altres projectes de canals, alguns dels quals es van acabar amb èxit.
El Canal d’Urgell [+] malgrat la seva envergadura, és una obra molt més modesta que les citades, va tenir sempre com a única finalitat el reg de les terres de la comarca de l’Urgell i les Garrigues -el Clot del Dimoni, com es coneixia aquell territori-, i es va començar a construir, per iniciativa privada, el 1853. Foren els impulsors i finançadors principals els germans Girona i Clavé [+] que foren també impulsors de l’empresa metal·lúrica de la Maquinista. L’obra es va acabar el 1861. L’enginyer principal fou Domingo Cardenal i Gandesequi [+] , basc que fou director de l’empresa del canal fins el 1887.
El Canal Principal comença al riu Segre prop de Ponts, travessa per un túnel de 4,917 km la serra de Montclar i segueix per Agramunt, Tàrrega i les Borges Blanques fins a desguassar novament al Segre, aigües avall de Lleida, amb un recorregut de 144 km. El túnel o mina de Montclar [+] va ser en aquells moments una obra molt important i admirada a tot Europa, que costà la vida de molts obrers i, sobretot, presidiaris de Tarragona i Burgos obligats a treballar-hi. La mina fa 5,15 m d’amplada i una altura de 5,47. En els moments que no hi circula aigua s’hi pot accedir. Fins fa uns anys s’hi feien excursions organitzades que travessaven tot el túnel, a peu i fins i tot amb vehicle. Es van suprimir per raons de seguretat.
El Canal Auxiliar es va construir entre 1929 i 1932 i va més o menys paral·lel al canal principal. Arrenca també del Segre un cop s’ha alimentat del Noguera Pallaresa, passa prop de Mollerussa i va a desguassar al canal principal a Artesa de Lleida. Del canal principal en surten a més quatre sèquies -les sèquies principals– que reguen els camps entre el canal principal i el riu Segre. El conjunt rega actualment 70000 hectàrees de terreny.
Tot el traçat de canals i sèquies es pot seguir a peu, en bicicleta i, en molts llocs, amb automòbil. A part de la mina de Montclar, són punts especialment destacables el pont de ferro d’Agramunt al canal principal -un pont-canal elevat sobre el riu Sió amb tecnologia d’ús del ferro especialment avançada per la seva època [+] i la zona dels Nou Salts, a la 4ª sèquia principal prop de Juneda [+] on hi ha a més un aprofitament hidroelèctric del desnivell.
La història dels canals. des de les primeres idees d’execució del segle XV fins a l’actualitat, ha estat plena de plets, conflictes i discussions entre els regants, els promotors i els governs central, autonòmic, provincial i locals. Un bon resum és a la Wikipedia: [+]
L’Espai Cultural dels Canals d’Urgell [+] és un espai expositiu i de serveis a Mollerussa on hi ha dades històriques i socials dels canals, a més de ser la seu de la Comunitat de Regants. L’edifici es coneixia com la Casa Canal, i era, entre altres funcions, el magatzem dels productes agrícoles obtinguts a la zona, que d’allà es carregaven cap al tren per portar-los als llocs de consum. A l’edifici s’hi han reproduit recentment alguns escenaris evocadors del canal, com la sortida del túnel de Montclar, una caseta de conservació de les 62 que hi havia al llarg dels canals i sèquies, i diverses eines agrícoles. S’hi fan visites guiades molt recomanables.
QUÍMICA A LA VISTA 
Muy interesante y bello, una pregunta ¿ cual es el caudal maximo admitido y la sección del canal?
M'agradaM'agrada
La concesión del canal principal es de un máximo de 33 metros cúbicos por segundo. Las dimensiones del canal no son las mismas en todas partes. En el túnel de Montclar, que está antes de distribuir el agua para el regadío y por tanto es donde se prevé el caudal máximo, su anchura es de 7 m y su profundidad de 4,5 m. Los canales secundarios son de dimensiones mucho menores
M'agradaM'agrada