Després de la Guerra del Francès les necessitats d’aigua a la ciutat de Barcelona van anar creixent, per l’increment de població , per les noves indústries del voltant i per l’expansió que s’anava preparant amb el projecte d’eixample de la ciutat del 1859. Això portà a diferents promotors privats a proposar noves fonts de subministrament d’aigua, en forma d’aqüeductes de diverses procedències, especialment de l’est -el Besòs- i el nord . A aquesta entrada se’n comenten tres, per ordre cronològic.
Aqüeducte Baix de Montcada
El 1822 es va aprovar que, des dels pous de Montcada on s’originava el Rec Comtal [+], es construís un nou aqüeducte cap a la ciutat, destinat exclusivament a l’ús de boca. Però el nou govern absolutista va paralitzar les obres el 1823. Malgrat tot, la imperiosa necessitat d’aigua va fer que la Corona concedís a l’ajuntament de Barcelona una concessió extraordinària d’aigua, uns 4400 m3 diaris, en un nou canal. Sortia del mateix Reixagó i , amb 10 k de llargària, i seguint aproximadament pels actuals carrers Meridiana i Aragó arribava al denominat repartidor de Jesús, capçalera de la xarxa urbana, i que estava situat a l’actual cantonada del carrer Pau Claris amb Consell de Cent, i tenia 18 m d’alçària. Aquest fou el denominat aqueducte Baix de Montcada. Fins a aquest repartidor hi arribava, des de 1347, l’aigua de la mina de Jesús, procedent de Gràcia i de les mines de Collserola, però era poca aigua per a les noves necessitats. L’arribada de l’aigua de Montcada va paliar el problema durant un temps.
Des del repartidor de Jesús l’aigua baixava a les fonts públiques ciutadanes i a algunes cases privades. L’aqüeducte Baix de Montcada va funcionar amb problemes per manca d’acord amb els propietaris, entre els ajuntaments de Montcada i Barcelona, i per manca d’aigua en els mesos més secs. Calgué trobar noves aportacions i per aconseguir-ho s’instal·laren bombes de vapor per extreure més aigua del Besòs a la mateixa zona dels pous de Montcada, però no fou suficient.
Aqüeducte del Baix Vallès
L’aqüeducte del Baix Vallès és una infraestructura privada construïda l’any 1861, destinada a conduir l’aigua des de la zona del Vallès més propera a Barcelona. Es va construir una canalització que tenia una llargària d’uns 18 km i una capacitat de 1.700 metres cúbics diaris. Va ser promoguda per la companyia Aguas del Bajo Vallés, impulsada pel banquer Manuel Girona i els seus germans als qui ja hem vist en altres iniciatives industrials, pels propietaris Josep Rosich i Miquel Sauqué i pel contractista Andreu Marí, que posseïa drets sobre les aigües del riu Ripoll i de la riera de Caldes, al Vallès Oriental. L’aigua era captada a la finca de can Tintoré, a Barberà del Vallès. Aquest aqüeducte entrava per l’actual nus de la Trinitat i creuava la riera d’Horta fins a parar al sud del Turó de la Rovira. En una primera fase la conducció acabava prop de l’actual ronda del Guinardó, on ara hi ha els jardins del Dr. Pla i Armengol. Aquí havia d’haver-se construit un dipòsit que no es va arribar a fer. Es distribuïa l’aigua als usuaris i l’aigua sobrant, que no es podia magatzemar, es llençava al torrent de la Guineu . L’any 1881 l’empresa va ser venuda a la Compagnie des Eaux de Barcelone i posteriorment a la Societat General d’Aigües de Barcelona. Amb aquest acord es va unir des d’aquell moment la conducció del Baix Vallès amb la de Dosrius a la Trinitat Nova (vegeu a continuació), i la conducció del Baix Vallès va deixar de ser operativa.
Es poden observar diferents arcs d’aquest aqüeducte al barri de Torre Baró i Ciutat Meridiana, des dels carrers Castelldefels 55; Llerona, 38; Martorelles, 65: Rasos de Peguera, 55 (reproduit a la foto adjunta) i Rasos de Peguera, 222. Un altre tram més proper al centre de Barcelona ha quedat integrat dins del Parc Central de Nou Barris, a la foto adjunta. Ara aquest curt tram és transitable i fa funcions de pont ornamental, el qual permet travessar l’estany artificial que s’ha construït a sota -actualment buit per la sequera- i que ha cobert la part baixa de les arcades originals.
Aqüeducte de Dosrius
Aquesta obra és una conducció d’aigua d’uns 50 km de llargària que va construir l’empresa Palau, Garcia i companyia -constituida a Lieja, Bèlgica (!) el 1867- per abastir d’aigua Barcelona [+] . Portava l’aigua des de Dosrius, poble del Maresme, fins a Gràcia-Guinardó, i subministrava entre 20.000 i 40.000 metres cúbics diaris. Recollia l’aigua subterrània de diversos aqüífers de Dosrius, que agrupava en un dipòsit denominat la Torre de les Aigües de Dosrius. Aquí és on es clorava l’aigua, quan es va conèixer la importància de fer-ho per evitar el còlera.
El nom de Dosrius confonia a molta gent, que creia que es referia als dos rius del voltant de Barcelona, el Besòs i el Llobregat. L’aqüeducte tenia onze sifons per travessar els diferents torrents i rieres del llarg recorregut, incloent el sifò del Besòs, el més gran i dificultós. També tenia molts trams d’aqüeductes.
Un cop entrat a Barcelona i després del sifò del Besòs, se li unia -després del 1881- l’aigua de l’aqüeducte del Baix Vallès a la Trinitat Nova. L’aigua anava fins a la Casa de les Altures, al Guinardó, a 98 m d’alçària sobre el nivell del mar, en un gran dipòsit subterrani sota l’actual parc de les Aigües, des d’on es distribuia l’aigua al pla de Barcelona per gravetat. El 1886 es va construir un nou dipòsit al turó de la Rovira (a 200 m) alimentat amb bombes situades a l’estació de bombeig de les Altures, actualment existent). Al 1959 i el 1963 es feren nous dipòsits al citat turó, que segueixen funcionant.
S’ha conservat visible només, que jo sàpiga, un trosset d’aqüeducte, a més dels dipòsits. És al Camí de la Font d’en Quintana, a la Guineueta (Nou Barris), tocant a Horta, i s’hi entra pel passeig Universal, per una desviació a la dreta no indicada, que segueix la paret de l’hospital de la Mercè. És només a 250 m de distància de l’aqüeducte del Baix Vallès ubicat al Parc Central de Nou Barris, comentat abans i que ja s’ha dit que durant un bon tros van paral·lels.
L’empresa de l’aigua de Dosrius va ser comprada el 1882 per capital francès i reconvertida en la Société Générale des Eaux de Barcelone, que també va ser a l’origen de la Societat General d’Aigües de Barcelona. Es va explotar aquest aqueducte fins a mitjans dels anys 50 del segle XX, moment en què la ciutat va superar els 1,5 milions d’habitants i es va iniciar la nova canalització del riu Ter, que es veurà a una futura entrada.
Referència: Corbera Palau, Joan «Les conduccions d’aigua de Dosrius i del Vallès». EL POU, publicació del Grup d’Estudis de la Vall d’Horta i la Muntanya Pelada, 2018, Núm. 8, p. 51-54, https://raco.cat/index.php/ELPOU/article/view/376936.
QUÍMICA A LA VISTA 
Interesants articles del professor Claudi Mans
Al carrer Perafita de Ciutat Meridiana hi ha l’escola bressol municipal l’Aqüeducte, molt propera al tram de Rasos de Peguera
A Torre Baró i Montcada hi havia zones d’esbarjo, amb fonts, ón la gent hi anava els diumenges amb la carmanyola.
M'agradaM'agrada