A aquesta entrada, que complementa l’anterior dedicada al mateix tema [+] , es mostraran les torres d’aigua de la ciutat de Barcelona, industrials o ciutadanes, ubicades a llocs tan diferents com el cim del Tibidabo o la línia de la costa del Poblenou.
Torre d’aigua del Besòs o de Macosa
A l’entrada 47 [+] es va parlar de la fàbrica de can Girona, que després de molts canvis de nom acabà sent Macosa. En queden com a vestigis industrials la xemeneia, vista a l’entrada citada, i la torre de les aigües del Besòs o de Macosa. [+]. Fou construida el 1882 sota la direcció de l’arquitecte Pere Falqués i Urpí [+] que també era el cap dels bombers municipals.
El projecte es va quedar a mitges, perquè la torre havia de’arribar a 80 m d’alçada i no als 51 a que va arribar. L’aigua era procedent del marge dret del riu Besòs, a uns 3 km de distància. i s’impulsava amb bombes mogudes per vapor situades a la base de la torre.
El principal promotor fou inicialment la Compañía General Anónima de Aguas de Barcelona, Ladera Derecha del Besós (sic), amb Francesc Xavier Camps i Puigmartí com a principal inversor. La idea inicial era subministrar aigua per a usos domèstics a les barriades del Poblenou i la part baixa de Barcelona. Un cop inaugurat el subministrament, es constatà l’elevada salinitat de l’aigua -probablement a causa de la succió de les bombes, que xuclaven aigua salada de sota de la capa freàtica- i la instal·lació es va vendre a la societat anglesa Barcelona Besós Waterworks Company Ltd. i que la va traspassar, l’any 1895, a la Sociedad General de Aguas de Barcelona (SGAB) [+]. La SGAB va donar a l’aigua un ús industrial per a les fàbriques de l’entorn, molt nombroses, la major part de les quals explotaven pous propis, de cabal més irregular. L’any 1922 la família Girona va comprar la torre i els terrenys dels voltants i va fer servir l’aigua per refrigerar els trens de laminació de l’acereria.
Macosa desaparegué el 1989, fusionada amb la Maquinista Terrestre y Marítima i GEC-Alstom. El 1993 la producció va passar a Santa Perpètua de Mogoda, on és ara. La torre d’aigua quedà en desús, i va passar a propietat de l’Ajuntament de Barcelona, juntament amb la xemeneia. El 2010 ha estat restaurada per l’ajuntament i AGBAR, amb els arquitectes Antoni Vilanova i Eduard Simó. Actualment la torre de les aiguas del Besòs és visitable els dissabtes al matí [+] . Des del seu mirador hi ha una perspectiva excel·lent del Poblenou i del front litoral. La pujada mostra l’arquitectura interior de la torre, molt interessant. Aquí [+] hi ha una crònica d’una visita guiada de 2014.
La torre de les aigües del Besòs és a la plaça Ramon Calsina, al Poblenou.
Torre d’aigua de la Catalana de Gas de la Barceloneta
Aquesta torre l’haviem comentat en parlar de la seu de Catalana de Gas a l’entrada 5 [+] [+]. Recordem que fa 44 m d’alçària, va ser una obra modernista de l’arquitecte Josep Domènech i Estapà [+] el 1907. i durant un temps va ser l’obra més alta de Barcelona. És de les torres més decorades amb rajola modernista. Se’n poden veure un parell de fotos a l’entrada indicada.
Torre d’Aigua de l’Eixample
És una torre d’aigua construïda l’any 1870, pel arquitecte Josep Oriol Mestres [+] i l’enginyer Antoni Darder [+]. La seva funció era la distribució d’aigua potable als primers edificis de l’Eixample. El 1862 l’ajuntament cedí l’espai per construir la torre a la Societat de Crèdit i Foment de l’Eixample de Barcelona, que van planificar de 24 m d’alçada -contravenint les ordenances, que fixaven un límit de 20 m- per tal que arribés aigua als pisos més alts, precisament a 20 m. De planta hexagonal, aquesta torre té sis nivells, el darrer dels quals és el dipòsit d’aigües de 730 m3, i un terrat.
L’any 1870 aquest terreny i llurs infraestructures foren adquirits per l’Associació de Propietaris d’Aigua de l’Eixample, que aixecà la torre un pis més per tal d’augmentar la pressió de l’aigua. L’any 1982 es va vendre l’espai a una empresa, que fou expropiada per l’ajuntament i el 1987 hi va fer un jardí interior públic, denominat Parc de les Aigües. S’hi pot accedir per un passatge interior obert al nº 56 del carrer de Roger de Llúria. La torre no es pot visitar per dins.
Torre de les Aigües de Dos Rius o del Tibidabo
És al cim del Tibidabo. La Societat Promotora del Parc d’Atraccions del Tibidabo, sota la direcció del promotor, el mític farmacèutic Dr. Andreu [+] va edificar aquesta torre per subministrar aigua potable al parc i a les vivendes de la zona de Vallvidrera. Es tractava de la mateixa empresa que subministrava aigua a Barcelona procedent del poble de Dosrius, al Maresme, i que hem comentat a una entrada anterior [+]. El nom de Dosrius fou habitualment corromput a Dos Rius.
La torre és de planta octogonal de 53 metres d’alçada i 10 metres de diàmetre construïda amb maó vist, amb un dels primers ascensors elèctrics a l’interior. El dipòsit d’aigua és de 200 m3 i té la peculiaritat de que és penjat de l’estructura per esmorteir possibles terratrèmols. És el primer edifici que va ser visible a l’skyline del Tibidabo i durant força temps va ser el més alt. La torre fou dissenyada per l’arquitecte Josep Amargós [+] el 1902 i inaugurada el 1905.
En rares ocasions deixen visitar-ne l’interior (en alguna OpenWeek Barcelona, per exemple). L’accés és des del cim del Tibidabo, a pocs metres pel passeig en direcció nord. La millor vista des de baix es té pel Passeig del Cel del Tibidabo. Es pot veure la torre des de dalt si es puja a les terrasses superiors (entrada pagant) del temple del Sagrat Cor.
Torre d’aigües del Pantà de Vallvidrera
Per donar aigua al poble de Sarrià, Elies Rogent [+], important arquitecte barceloní, va concebre el 1850 una notable i complexa obra. Va fer construir el pantà de Vallvidrera per magatzemar l’aigua de la riera de Vallvidrera i aprofitar-la; el 1864 va fer un túnel de 1200 m per sota de Collserola fins a Sarrià, aproximadament fins a l’actual estació del Peu del Funicular, amb un pendent del 3%. Per una canonada a pressió per on l’aigua baixava per gravetat es portava l’aigua del pantà fins a la torre d’aigua que es va construir a la finca dels Vidal i Quadras, situada a la zona denominada Desert de Sarrià, torre que també va dissenyar Rogent.
Des de la torre es va donar aigua a les fonts públiques de Sarrià. El túnel que es va construir va ser l’embrió del ferrocarril elèctric Mina Grott, que anava des del Peu del Funicular fins al pantà de Vallvidrera, que va tenir una vida molt efímera [+] i va tancar quan es va inaugurar el tren de Sarrià a Les Planes, el 1916. El túnel s’ha seguit usant, ara per portar aigua en sentit contrari des de Barcelona a Sant Cugat i Sabadell.
La torre és al carrer de Vidal i Quadras 2, dins de la finca particular, tocant al carrer. Tinc el dubte de si realment es tracta d’una torre, amb dipòsit a dalt, o d’un simple pilar d’aigua com els que es veuran a una entrada posterior, sense dipòsit i només amb un distribuidor. L’ajuntament la té classificada com a torre.
QUÍMICA A LA VISTA 