A bona part de la Catalunya costanera hi ha dues característiques independents. Una, orogràfica: al llarg de la costa la Serralada Litoral i, més al sud, la Serralada Prelitoral, tenen rieres de pendent notable i recorregut escàs, però amb fort desnivell; la segona característica és meteorològica: en determinades èpoques de l’any solen haver-hi tormentes i pluges torrencials que poden aportar molta aigua en pocs minuts a les rieres. Els municipis han canalitzat les rieres per les seves clavegueres, però normalment no són suficients per canalitzar tota l’aigua -poden estar embussades, a més- i l’aigua sobrant es veu obligada a circular per la superfície, i pot arrossegar vehicles i mobiliari urbà fins a mar. Les rieres del Maresme són paradigmàtiques d’aquest comportament.
Barcelona no és administrativament de la comarca del Maresme, però pel que fa a l’orografia i la pluviometria sí, amb un parell de diferències: el pla de Barcelona és molt més extens que la major part de planes litorals del Maresme estricte, i per tant les rieres recullen l’aigua de més extensió de terreny; i per altra part algunes rieres de Barcelona desguassen als dos rius que la flanquegen, especialment al Besòs, com es pot veure del mapa que encapçala aquesta entrada. Les rieres de sant Andreu, de can Peixauet i el torrent d’Estadella en són els exemples principals. Les rieres més importants van al mar: la riera d’Horta, la riera Blanca i la Rambla [+] , per exemple.
El disseny del clavegueram de Barcelona, fet principalment a final del segle XIX i al llarg del segle XX, i que tindrà una entrada a aquest blog en el futur, en determinades circumstàncies no pot engolir tota l’aigua que li arriba per la pluja, i bona part d’aquesta aigua hauria de circular per la superfície, i generaria problemes d’arrossegament de materials i fins i tot vehicles, inundacions de baixos i problemes de circulació peatonal. Aquest era, per exemple, el panorama del carrer de Cartellà, per on discorria la riera d’Horta, fins a finals dels anys 70 [+]. La construcció de grans col·lectors palià el problema però no l’eliminà. Per això es va construir un dipòsit pluvial al parc de les Rieres d’Horta, amb capacitat de 70000 m3, amb l’objectiu de retenir i laminar el cabal, és a dir frenar-ne els pics de cabal. L’impuls es va donar sobre tot després de l’aiguat de 1995 [+], un dels més intensos dels que es tenen dades.
Un dipòsit pluvial és un recinte, normalment enterrat, on es reté un volum considerable d’aigua de pluja. Són de dimensions molt diferents entre ells, i tenen dues funcions principals: retenir l’aigua de pluja que arriba per les clavegueres i embornals, per anar-la lliurant paulatinament a les clavegueres aigües avall per tal de no saturar les depuradores d’aigües residuals; i permetre que sedimentin els sòlids en suspensió que arrossega l’aigua, evitant que vagin a parar a les depuradores. Normalment s’aprofita la superfície exterior dels dipòsits pluvials per ubicar-hi algun equipament, com un aparcament, un parc o un terreny esportiu.
A Barcelona s’han construit 13 dipòsits pluvials, i n’hi ha més -fins a 31- en construcció o previstos. Alguns dels més grans tenen fins a 100000 m3 de capacitat. Hi ha dipòsits al centre de la ciutat, com al parc de Joan Miró, al parc de Bederrida (zona universitària de Pedralbes-sud), a l’Escola Industrial del carrer Urgell, i molts altres ubicats en zones de la perifèria [+] . Són gestionats per l’empresa CLABSA (Clavegueram de Barcelona), que en fa un seguiment automàtic.
Alguns d’aquests dipòsits són visitables, quan estan buits. Consulteu el següent enllaç: [+] .
Una alternativa al clavegueram clàssic és la ciutat esponja. Aquest concepte, inventat per l’arquitecte xinès Kongjang Yu [+] promociona paisatges urbans on l’aigua de pluja caigui a paratges verds permeables, no canalitzats en asfalt o superfícies dures. Aquesta idea no val obviament per tots els carrers, però els seus promotors l’apliquen allà on poden. A Barcelona aquests llocs es denominen Sistemes Urbans de Drenatge Sostenible SUDS [+] . En ells l’aigua es reté, s’infiltra al subsòl paulatinament i va al clavegueram més neta, per la filtració, i amb pics de cabals més baixos que els de la pluja de la que prové. Hi ha diferents tipus de SUDS, que es procuren adaptar al lloc on s’apliquen. A Barcelona hi ha diferents punts on s’ha optat per aquesta solució, com la nova plaça de les Glòries, a l’àrea central de verd denominada la Gran Clariana.
QUÍMICA A LA VISTA 