Des de fa més de cinquanta anys que la contaminació de l’aire es considera un problema, especialment a les grans ciutats. El primer text legislatiu sobre aquest tema és de 1956, la Clean Air Act, del Regne Unit. La motivació fou l’impacte estimat que va tenir en morts (4000) i malalts (més de 100000) la Gran Boira de Londres de 1952. La causa en va ser l’ús de carbó per a calefacció i cuines de baixa qualitat, molt ric en sofre, en uns dies de molt fred. A partir d’aquí es va començar a prendre consciència per part de la població i dels governs del problema de la contaminació atmosfèrica, i conceptes com smog àcid i smog fotoquímic es van introduir al vocabulari comú. El problema del plom i del benzè a la gasolina, dels òxids de nitrogen i les partícules, generats tots dos principalment pel gasoli d’automoció, i tot allò derivat del canvi climàtic ha portat a les administracions a desenvolupar xarxes de mesura de contaminants, i models matemàtics i estadístics per valorar les dades obtingudes de les mesures. L’increment de CO2 a l’atmosfera, essent determinant pel canvi climàtic, no és en sentit estricte un contaminant com els altres, i per això no es mesura a les estacions de mesura de la contaminació.
Han aparegut moltes legislacions a tots els nivells. La Unió Europea, els estats, les comunitats autònomes, els municipis i les entitats supramunicipals tenen legislacions i normatives que es solapen, s’intenten coordinar i al final totes deriven en sancions per als incomplidors, siguin els mateixos estats, els municipis, les empreses o els ciutadans. Es creen així les Zones de Baixes Emissions (ZBE) amb els seus horaris i calendaris, s’impulsen gammes de carburants més nets (a Europa es denominen EURO, i ara és en vigor l’EURO 6 i en discussió l’EURO 7), la limitació de circulació per a vehicles més contaminants, la regulació i prohibició d’ús de combustibles fòssils per a calefaccions i la generació d’energia elèctrica, la gairebé prohibició de fabricar vehicles no elèctrics a partir de 2035 (proposta molt discutida a la UE i que es modificarà per pressions de molts estats) i mil normatives més
Cada administració ha generat instruments, xarxes i webs per aplicar la normativa. La normativa estatal vigent actualment pot trobar-se aquí [+] i és de 2011, modificat en alguns aspectes el 2017 [+] . A aquesta legislació s’hi detallen els valors límit dels diversos contaminants. Les comunitats autònomes són les que tenen competències en el desenvolupament de xarxes de mesura. En el cas de Catalunya s’ha definit la Xarxa de Vigilància i Prevenció de la Contaminació Atmosfèrica XVPCA [+] que consta actualment de 104 estacions de mesura, distribuides segons la problemàtica de cada zona. Les estacions són del departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya, excepte algunes que són dels ajuntaments.
Una estació de mesura sol ser una cabina tancada i climatitzada entre 20 i 25ºC, d’uns 3×2 metres de superfície i una alçària de fins a 3 m, on s’hi ubiquen els aparells de presa de mostres de l’aire del seu entorn, i alguns aparells de mesura. A la part exterior, al sostre hi ha diversos captadors d’aire, que han d’estar situats entre 1,5 i 4 m d’alçària per tal que l’aire captat sigui representatiu de l’entorn, és a dir que no sigui just prop del terra per evitar els gasos direces dels vehicles a motor ni massa amunt, perquè el que es vol és que sigui representatiu d’allò que es respira. Els captadors aspiren aire a cabal constant, que es fa passar per filtres que retenen les partícules segons la seva mida i posteriorment pels detectors específics de cada contaminant. Al sostre de la cabina, per fora, hi ha també instruments per captar les dades meteorològiques del moment (anemòmetre, termògraf, baròmetre, penell).
A l’interior de la cabina hi ha dos tipus d’aparells: els que enregistren les dades en continu i les transmeten en temps real per ràdio a la central, i captadors que retenen els contaminants de l’aire i que periòdicament són recollits manualment i portats al laboratori. Hi ha cabines totalment automatitzades, altres només manuals i altres mixtes. Hi ha també cabines mòbils, muntades sobre camions, amb els mateixos instruments.
Els contaminants principals que es mesuren són: diòxid de sofre SO2, òxids de nitrogen NOx, ozó O3, monòxid de carboni CO, i partícules sòlides en suspensió de diverses mides PM10, PM5, PM2,5 (respectivament de mida característica menor de 10 , 5 o 2,5 micrometres). Algunes estacions, situades a punts amb problemàtica específica, mesuren també concentracions de benzè C6H6, sulfur d’hidrogen H2S, certs metalls pesats (plom, arsènic, níquel, cadmi. mercuri), benzopirens, clor i clorur d’hidrogen HCl. Tots els resultats de les estacions automàtiques [+] es publiquen a mida que es van captant, o al cap d’unes hores per les estacions manuals [+] .
A partir dels valors determinats analíticament es pot determinar l’Ïndex de Qualitat de Contaminació Atmosfèrica (IQCA), que és un valor calculat a partir de les dades de vuit contaminants clau, i que serveix per tenir una idea global de la situació a cada estació. A partir d’aquests valors també es pot donar informació a la població en panells informatius com el de la imatge adjunta, i fins i tot suggerir els itineraris “més saludables” per anar d’un punt a un altre [+] . Els instituts de salut municipals, provincials o generals correlacionen les dades de contaminació amb dades de salut de la població per fer estadístiques sobre mortalitat i morbilitat, i per ajudar els ajuntaments a prendre restriccions sobre la circulació, que al meu entendre solen ser força exagerades i amb un cert biaix ideològic…
Les tècniques analítiques usades per a la determinació quantitativa dels diferents contaminants són a la taula adjunta. Els procediments detallats, quasi tots normalitzats si tenen la referència EN xxxxx queden per al professional.
QUÍMICA A LA VISTA 