77. CAN BÓTER DE BADALONA

Can Bóter. Façana del carrer de Mar. Foto de l’autor, 2024

La drogueria Boter de Badalona acaba de ser notícia en el món químic perque ha guanyat el Reconeixement d’Emplaçaments Històrics Representatius de la Química, en la seva 4ª edició. Aquest és un guardó que atorga la Societat Catalana de Química, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, i es concedeix, d’acord amb les bases, a “aquells emplaçaments històrics (edificis, laboratoris, universitats, indústries, institucions, ciutats, explotacions, manufactures…) representatius de la química en el territori de parla catalana“.

Com diu el jurat que ha atorgat el premi, “la Drogueria Boter de Badalona va obrir les portes l’any 1924 com a petita empresa – fundada per Joan Boter Torrents [+] dedicada a la drogueria tradicional i a la venda de productes químics a granel. L’emplaçament és d’estil modernista catalogat com a edifici històric i cultural d’interès municipal. (…). A més de dedicar-se a la venda de productes procedents de la química industrial, l’establiment ha tingut una vocació de servei públic en la seva vessant d’apropament de la química a la població, sempre amb rigor i voluntat. En definitiva, la Drogueria Boter és testimoniatge d’una activitat comercial vinculada al món de la química que ha tingut una implantació significativa al nostre país. El seu servei, al llarg de quatre generacions, s’ha mantingut fins a l’actualitat. Darrerament, en els seus locals es promouen accions culturals de divulgació de la química“.

I jo me’n alegro personalment, perquè una bona part de la meva vocació química deriva de can Boter, que per cert la major part de gent que jo conec de Badalona pronunciem Bóter, ves a saber per què.

Can Bóter als anys 30. El fundador és a l’esquerra. Foto arxiu Boter.

Per tant, haig d’explicar una mica la vida. Al meu pare –Joan Mans– li va agafar, cap als catorze anys, la dèria de la fotografia. Ell vivia a can Parrot, una masia del voltant de Badalona, sense aigua corrent ni electricitat, però se les va enginyar per poder revelar fotos a una cambra fosca, on feia entrar la llum solar des d’una finestra mitjançant un joc de miralls. Tenia un llibre on parlava de fer les preparacions pel revelatge, on hi sortien paraules com pirogalol, hidroquinona, àcid acètic glacial, bromur de plata i noms així. Va començar a fer química pràctica, preparant disolucions, banys de revelatge i banys fixadors per a les fotos familiars. La foto més antiga que en tinc és de 1934. El meu pare, que va néixer el 1919, ja va poder comprar tots els productes a can Bóter, o potser a can Boada del carrer Tallers de Barcelona, que és de 1927 [+] . O a can Vicenç Ferrer, més antic encara (1917) on és ara el Corte Inglés de la Plaça Catalunya amb Ronda de Sant Pere. Però no crec que anés a Barcelona a comprar.

Calaixos amb productes químics a granel. Foto de l’autor, 2024

Després de la inacabable guerra i mili de set anys, va entrar a treballar a una fàbrica tèxtil de Badalona. Allà, a més de posar a punt telers i altres màquines, preparava banys per als fils i els teixits. Suposo que devien ser aprests. El fet és que va creure que havia de saber química, i va fer venir a casa, als vespres, un professor particular de química, que li explicava el que podia. Es va comprar un parell de llibres gruixuts, i amb els apunts que li passava el professor va arribar a la culminació de la seva sabiduria química, condensada en la frase mítica “Si el oso toca el pito, el mico pega al pato“. És a dir, la regla mnemotècnica en castellà de que els àcids acabats en -oso (cloroso, per exemple) donen sals acabades en -ito (clorito). I si l’àcid acaba en -ico (nítrico) les sals acaben en -ato (nitrato). No crec que aprengués res més de química teòrica.

Però la química pràctica sí que la va treballar. Animat pel professor, va comprar una bona quantitat d’ampolletes amb productes químics per fer experiments a casa, a sobre de la taula del menjador d’hivern (moltes cases a Badalona i al Maresme tenien menjador d’estiu, que dóna a l’exterior, i menjador d’hivern, més recollit. A casa, estiu i hivern menjavem al menjador d’estiu, que era més proper a la cuina). Entre els productes que hi havia a casa recordo àcids (sulfúric, clorhídric), bases (sosa càustica), sals (diversos nitrats, clorurs, sulfats), diversos productes orgànics (acetats, benzol, tots els productes de fotografia), mercuri, productes misteriosos com sal de Mohr, licor de Fehling i altres noms així… Tot això, en ampolletes de vidre precàriament tapades, era magatzemat als baixos d’un armari, sense ordre ni concert, i amb alguns instruments elementals de vidre i ceràmica, com tubs d’assaig, càpsules per fer disolucions i poca cosa més. Tot ho devien fer en fred, perquè allà no hi havia gas per als becs Bunsen -que no tenia-, ni resistències elèctriques.

Productes variats: “or” (purpurina, de fet), encens i mirra. Són els reis ! Foto de l’autor, 2024.

A mi, als nou, deu, onze anys, em fascinava tot allò, sense entendre res, naturalment. Ordenava les ampolletes, en feia llistes, i poca cosa més. Barreges no, encara no en feia. A mida que tot aquell armari químic s’anava degradant per la humitat, les etiquetes s’anaven florint. El meu pare va canviar de feina, i a mi em va agafar per la química. La meva mare va llençar tot l’arsenal de productes, i millor no pensar com ho va fer…

Preparar pólvora amb el meu amic Carles Salillas va ser el primer que varem fer (12 anys), juntament amb els experiments del Cheminova. I també varem mig intoxicar la família cremant sofre a la cuina, però jo era innocent, jo el volia fondre, no cremar-lo. Can Bóter va ser per a mi la font dels productes que ens feien falta, però no ens ho volien vendre si era perillós segons el seu criteri: sulfúric no, però clorat de potassa en pastilles per fer pólvora sí. En això el senyor Boter era rigorós. No ens en vam sortir quan varem intentar fer sulfúric a casa, sense cap criteri químic ni utensilis, però varem arribar a fer amb pólvora un coet de dues fases que vam llençar -i va pujar set o vuit metres- al torrent Fregon, on és ara can Ruti. Només es van cremar un parell de canyes… I així va començar la meva química.

Els darrers anys a can Bóter m’han convidat a fer-hi un parell de xerrades, i l’amfitrió ha estat en Dani Ortuño Boter, de la família Boter i antic alumne meu. A la primera xerrada hi vaig explicar la història de les fàbriques químiques a Badalona . [+]. i a la segona, la química de la xocolata.

Alguns dels calaixos, amb potassa càustica, carbonat de sodi i altres productes. Foto de l’autor, 2024

La drogueria Boter és a Badalona, carrer del Mar 71 [+] (els de Badalona en diem carrer de Mart) en un edifici modernista de l’arquitecte badaloní Joan Amigó Barriga [+] . Una altra entrada és al carrer Canonge Baranera  2E (per als de Badalona, carrer d’en Cueta). Per aquí s’entra a Belles Arts Boter amb material artístic, plantes, papereria i de tot. Les dues entrades es comuniquen per dins. Tenen una altra botiga a Mataró, des de 1955. En conjunt tenen més de 80000 referències de productes de tota mena, i en fabriquen i n’envasen molts de propis, especialment de drogueria, neteja de la llar i higiene personal. Pots consultar la llista a la seva web. Hi ha de tot, i n’hi ha prou amb tafanejar pel que es veu als prestatges ja en dona una idea. Vegeu algunes de les fotos adjuntes.

Gràcies, família Bóter-Boter, per seguir creant vocacions. I gràcies per no deixar comprar productes perillosos als nens…

Interior de la botiga, part de drogueria. Foto de l’autor, 2024.

2 thoughts on “77. CAN BÓTER DE BADALONA

  1. Moltes gràcies, Dr. Mans, per aquest article tant entranyable i interessant! M’ha emocionat. M’identifico una mica, doncs jo també fer-ne a casa experiments dels que hi havia als llibres de ciències de l’EGB…

    I moltes felicitats a Can Boter pel seu merescut premi!

    Una abraçada.

    Gabriel.

    M'agrada

Deixa un comentari