Aquest text és parcialment reciclat, com ara recomanen de fer. La idea i el contingut principals va ser publicat a la revista “Notícies per a Químics” (NPQ) nº 442, el setembre-octubre de 2008, pàg. 5 a 10, amb el mateix títol però una redacció molt diferent. Ara està molt simplificat i escurçat. O sigui que ja fa 25 anys. Confio que seran pocs els qui ho recordin i així ho trobin una novetat. O no, millor que siguin molts els qui ho recordin, que això demostra seguiment i assiduitat.
******
Molts ajuntaments posen pel carrer unes pantalles on notifiquen informació sobre el trànsit, i fan servir una terminologia com la de les imatges d’aquesta entrada: “Aragó dens” i “Av Diagonal fluid“. És una terminologia habitual, però alhora científico-tècnica:: és típica per ser comentada al blog de Química a la vista.
Per dir que un carrer va buit, diuen que va fluid, i per dir que va ple diuen que va dens. Analitzem el sentit original d’aquestes paraules. És que no pot haver-hi un fluid dens? Naturalment que sí: el mercuri és un fluid molt dens. I és que la paraula fluid pot ser usada com un nom i com un adjectiu. Quan ens preguntem si hi ha algun fluid dens, l’usem com a nom, però quan diuen que el carrer d’Aragó va fluid ho fan servir com a adjectiu.Un fluid és una manera abreujada de dir “un cos fluid“, és a dir, una substància que pot fluir sota l’acció d’una certa força. Hi ha fluids que amb molt poca força en tenen prou per circular, per exemple els gasos i els líquids de poca viscositat. En canvi d’altres necessiten que se’ls apliquin grans forces per ser moguts, com les salses, els xiclets, el betum asfàltic… Aquests darrers són fluids poc fluids. És la viscositat la magnitud que mesura la facilitat que té un fluid a fluir.
El concepte de fluidesa té com a contrari el de solidesa: poden haver-hi fluids fluids i fluids poc fluids, però no poden haver-hi fluids sòlids. Al menys en llenguatge habitual.
El comportament de la matèria va des dels fluids més fluids fins als sòlids més sòlids. En un extrem hi ha els fluids ideals de viscositat zero: un fluid així fluiria sense que calgués subministrar-li cap esforç. L’heli-3 líquid, a -273,15ºC té un comportament així. comportament que precisament es denomina superfluïdesa. Ho van descobrir el 1937.
Si anem movent-nos mentalment cap a comportaments més “normals”, vindrien els fluids viscosos. amb tota una ampla gamma de viscositats: els molt poc viscosos, com els gasos molt diluits i a alta temperatura, els gasos més concentrats i més freds, líquids poc viscosos i líquids més viscosos, A l’altre extrem, allunyant-nos dels líquids, ens trobem els sòlids elàstics, que no flueixen sinó que es deformen de forma reversible sota l’acció d’una força: una molla. Els sòlids ideals, que no existeixen a la pràctica, serien aquells sòlids que no es deformarien en absolut sota l’acció de cap força.
Un líquid o un gas poden ser molt o poc fluids, però això no té res a veure amb la seva densitat. L’oli és poc dens (0,918 kg/L a 15ºC) i poc fluid, és a dir, d’alta viscositat (a 20ºC, 84 mPa.s). L’acetona és molt fluida (0,306 mPa.s a 25ºC) i poc densa (0,785 kg/L). Del mercuri podriem dir que és un fluid força fluid (viscositat 1,526 mPa·s a 25ºC) i molt dens (13,54 kg/L). Així doncs, una substància pot ser densa i fluida alhora, com pot ser poc densa i poc fluida alhora.
En llenguatge quotidià molta gent confon la viscositat i la densitat: per dir que una crema cosmètica s’estén fàcilment se li sol atribir la característica de poc densa, i en canvi una beixamel que s’estén amb dificultat sobre els canelons es sol titllar de densa. També es considera dens un aliment que costa d’empassar, que fa bola o que s’enganxa al paladar, però totes aquestes no és que siguin denses, el que són és força viscoses. Difícilment la persona no tècnica accepta la terminologia de poc viscós-molt viscós, però es podria intentar anar substituint els termes poc dens-molt dens per poc espès-molt espès. El concepte d’espès és comú, acceptat i comprensible,
La unitat de mesura de la viscositat del Sistema Internacional és el pascal*segon (Pa*s). El seu submúltiple mPa*s és equivalent a la unitat que es feia servir abans, el centipoise o cP. Però això ja és molt tècnic i no ens aporta res aquí,
Els cartells de trànsit de les figures cometen l’error de fer pensar que dens i fluid són característiques contraposades, quan no ho són. I és que els periodistes de trànsit sempre s’han caracteritzat per fer servir paraules impròpies per referir-se a la circulació. Parlen del volum de trànsit en una carretera, de la densitat de circulació, de la fluïdesa del trànsit. Tot termes erronis. Com quan els locutors esportius parlen de la línia medular quan volen dir la línia mitja. O quan els polítics o els periodistes parlen del mínim comú denominador, expressió que no vol dir res però que els omple la boca.
Per parlar de quants vehicles circulen caldria fer-ho, en una primera aproximació, dient quants vehicles hi ha per metre quadrat. En un carrer totalment atapeït hi ha -càlcul ple d’hipòtesis simplificadores- uns 0,40 vehicles/m2. Això és una concentració superficial. Alternativament, per saber si en circulen molts o pocs cal saber el ritme al que van, i cal una unitat de temps. Aquest valor es denomina cabal, i és com n’hi haurien de dir els homes i les dones del trànsit. “Per la Ronda de Dalt -de tres vies- s’esta circulant en aquest moment amb un cabal de 6 vehicles per segon”. Però, com deia un periodista famós, no em digui números. Si ho hem de dir sense números, diguem que la Ronda de Dalt té un comportament força fluid. Va bé així, Cuní? O seria millor dir que la circulació a la Ronda de Dalt no és gaire espessa?
Julio Cortázar té un conte denominat La autopista del sur [+] que va sobre un embussament gegantí de diversos dies a una autopista de França. Els vehicles a un embussament així, tenen un comportament no fluid, perquè no es mouen: el comportament era d’un sòlid , encara que cap de les partícules -cada vehicle- no estava unida per forces de cap tipus amb els altres.
QUÍMICA A LA VISTA 